Necessitats socials a Granollers (1): tres reptes per a la propera dècada

Mònica Ribell i Bachs
Núria Mateu Olivé

Granollers és una ciutat amb una llarga tradició de cohesió social i compromís comunitari. Però els canvis demogràfics, econòmics i socials dels darrers anys obliguen a repensar com han d’evolucionar les polítiques municipals per continuar garantint qualitat de vida i igualtat d’oportunitats.

Des de l’entrada de Granollers Primàries al consistori l’any 2019, hem insistit en la necessitat d’incorporar una mirada estratègica a llarg termini en l’àmbit social. En els propers deu anys hi ha tres eixos que seran determinants per al futur de la ciutat: l’envelliment de la població, l’atenció a la discapacitat i la salut mental, i l’accés efectiu a l’empadronament com a porta d’entrada als drets i a la planificació dels serveis públics.

Aquests tres àmbits comparteixen un element comú: són espais d’actuació on el municipi pot tenir un paper decisiu si hi ha voluntat política i capacitat de planificació. Anticipar necessitats en aquests camps vol dir reforçar la cohesió social i preparar millor la ciutat per als reptes demogràfics i socials que ja tenim sobre la taula. Amb aquesta trilogia d’articles volem contribuir a situar aquests tres eixos com a prioritats de ciutat per a la pròxima dècada i obrir un debat necessari sobre el model social de Granollers.

L’envelliment, el gran repte dels propers 10 anys

Les famílies tenen cada vegada menys capacitat real de cuidar les persones grans. Els canvis socials, laborals i demogràfics fan que el model tradicional de cures familiars sovint ja no sigui suficient ni, en molts casos, possible. No és casualitat que un dels motius més freqüents d’ingrés en unitats de geriatria sigui la claudicació familiar: un indicador clar que el sistema actual necessita reforços.

Les polítiques públiques municipals han de fer un pas endavant i tenir com a objectiu que les persones puguin envellir a casa seva amb el suport necessari, preservant la seva autonomia el màxim temps possible. Les residències no poden continuar sent l’eix central del model d’atenció a l’envelliment. Cal ampliar alternatives més humanes, sostenibles i adaptades a les necessitats actuals.

Des de Granollers Primàries s’ha defensat la creació de cohabitatges i pisos tutelats per a gent gran aprofitant patrimoni municipal, amb un sistema públic-privat de manteniment i lloguer. Aquesta proposta, complementària al model residencial existent, respon a una necessitat real de ciutat defensada des del 2019 pel nostre grup. Tot i això, fins ara no ha estat incorporada de manera estructural per altres actors polítics locals (El 9 Nou, 10 d’abril; Som Granollers, 8 d’abril), fet que evidencia que era —i continua sent— una proposta necessària i encertada.

Però l’habitatge no és l’únic element clau. Granollers necessita avançar cap a un model municipal de cures domiciliàries potent, similar al que existeix en altres països europeus com el Regne Unit, on l’atenció domiciliària es concep com una peça central del sistema. Aquest model permet oferir suport en higiene personal, nutrició, mobilitat, administració de medicació i acompanyament, amb una coordinació real entre serveis socials i sanitaris. L’objectiu és evitar ingressos innecessaris en residències i garantir una millor qualitat de vida a les persones grans dins el seu entorn habitual.

Per poder planificar aquest model, és imprescindible disposar d’un registre municipal acurat de les persones grans que viuen soles i de les seves necessitats. Sense informació fiable no es poden dissenyar polítiques públiques eficients. Un altre repte central de l’envelliment, amb fortes implicacions socials, és l’augment progressiu dels casos de demència associats a l’increment de l’esperança de vida. Aquestes situacions generen una elevada càrrega emocional, social i econòmica per a les famílies, i sovint acaben derivant en situacions de claudicació familiar. Per això és necessari reforçar recursos municipals específics d’acompanyament: suport domiciliari especialitzat, serveis de respir familiar, espais d’estimulació cognitiva i coordinació amb els dispositius sanitaris i comunitaris existents. Cal formar professionals, reforçar la detecció precoç, adaptar serveis i espais públics, i oferir suport continuat a les famílies cuidadores. Afrontar la demència no pot ser només una responsabilitat familiar; ha de ser també una prioritat pública de ciutat.

Les polítiques d’envelliment han d’afrontar simultàniament la prevenció i la resposta immediata a les persones que ja es troben en situació de dependència o vulnerabilitat, especialment aquelles que no disposen de recursos econòmics o suport familiar suficient. Invertir en un model d’envelliment digne, comunitari i sostenible no és només una necessitat social: és una decisió estratègica de ciutat per a la pròxima dècada.

Mònica Ribell i Bachs
Núria Mateu Olivé